A quasi tots ens desagrada alguna part del nostre cos. La insatisfacció pel propi cos és un sentiment tan estès que considerem les dietes i els gimnasos, com a pràctiques naturals i inevitables. Així i tot, durant molt de temps l’aparença física no depenia del cos. Com és doncs, que tantes persones viuen amb agonia la confrontació entre el mirall i la pròpia imatge?

Si retrocedim unes dècades, estar massa atent al cos estava mal vist. El cos era sospitós i reprovable, i per tant els vestits s’usaven per amagar-lo i dissimular-lo. El cos de la dona era modelat per les cotilles i ocultat per faldilles, guants i barrets, així com el cos de l’home era encobert per levites. Els primers exploradors a inicis dels anys 1920, amb els seus pantalons curts van ser un gran motiu d’escàndol: mostraven les seves cames.

L’escena canvia: si bé a principis del segle passat la major part de la població vivia per treballar, a partir dels anys seixanta arriba el que alguns autors han denominat «la Revolució estiva». Per primera vegada a la història els treballadors tenen les vacances pagades, i per tant comencen a omplir-se les platges i les piscines, multiplicant-se les ocasions per mostrar el propi cos. Així mateix, la publicitat comença a difondre la idea que la vertadera vida són les vacances, mostrant imatges de joves atractius en banyador, o d’elegants jugadors de tenis amb pantalons de franel·la i camisa oberta. El missatge que llença al consumidor és que si compra el producte, pot ser com ells, persones atractives, i per tant felices.

S’introdueixen dues idees importants: ser feliç vol dir ser desitjat pels altres, i per ser-ho cal tenir un cos bronzejat, esvelt i lleuger. Actualment estem rodejats d’imatges, que ens mostren com podríem ser i l’èxit que podríem tenir. Però cada cos té les seves formes i per tant arribar a aquest ideal no és possible en la major part dels casos. Això alimenta un angoixant sentiment de no estar a l’altura, de no ser guapo/a ni desitjable, que es configura com una situació preclínica pels trastorns alimentaris.

Si bé, la preocupació per l’aparença física és un domini important de la nostra vida, en situacions de fragilitat algunes persones poden posar l’estima d’elles mateixes exclusivament en aquest reconeixement. No es valoren per les relacions que tenen o per l’esforç a l’escola i la feina, sinó que jutgen el propi valor en termes de pes, forma del cos i control que arriben a tenir d’elles mateixes. Pensen que canviant el cos, canviaran d’identitat i per tant accediran a noves acceptacions. La seva estima pot quedar capturada per una veu interna severa, i autocrítica que cancel·la qualsevol evidència contrària.

Aquestes experiències venen denominades com a Trastorns del comportament alimentari. El problema no es troba en el cos, tant és així que no es curen restablint de la funció normal de l’alimentació, sinó en les relacions humanes. Ho continuarem explicant als pròxims posts.

Berger, J (1972) Ways of seeing. Londres: Penguin Books.
Faccio, E (2007) Le identità corporee: quando l’immagine di sé fa star male. Milano: Giunti.
Prost, A. (1987) Frontières et espaces du privé. En Aries, P., Duby, G. Historia de la vida privada. De la primera guerra mundial a nuestros días. Madrid: Taurus, 2001, pp.19-133.
Stanghellini, G., Mancini, M., (2018) Mondi Psicopatologici. Milano: Edra.

No hi ha cap resposta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.