Amb el desenllaç del confinament, la premsa ha començat a parlar de la “Síndrome de la Cabanya”. De què estem parlant exactament?

La situació de tancament ens ha portat a tota mena de vivències. És possible que hi hagi hagut moments que hem sentit que ens queia el sostre a sobre, que el temps s’aturava, i que havíem de sortir d’allà urgentment. Així mateix, és possible que en altres moments ens hàgim sentit protegits i recollits a casa, desitjant més aviat no sortir al carrer. Totes aquestes anades i vingudes d’emocions han format part de l’experiència d’estar reclusos, i cadascú ho ha viscut d’una manera particular.

Parlem de «Síndrome de la Cabanya» quan al llarg del confinament s’ha viscut la casa com un refugi. Les primeres setmanes, estar a gust a casa pot haver fet més fàcil el confinament. El risc de desitjar estar tancat, pot aparèixer quan ens allunyem dels altres i del món que necessitem per viure, aïllant-nos cada cop més.

ADULTS

Com haurà de transformar-se el món de cadascú́?

La quarantena ens ha canviat la vida, les rutines s’han vist trastocades, i el que ve és desconegut. El desconfinament progressiu inaugura la possibilitat de reprendre certes activitats fora de casa. El que sorgeix llavors és la pregunta sobre com sortir. Segurament haurem d’agregar un parell d’objectes, i no podrem oblidar la mascareta.

La llibertat fa por, i tendim a intentar evitar com sigui la incertesa. En l’espera de quelcom imprecís, una espera sense temps, és on es pot localitzar l’angoixa.

La irrupció del virus i la seva propagació silenciosa i incontrolable estremeix al món. Una de les maneres de protegir-se és quedar-se a casa, també és una manera de tractar allò impossible de nomenar. Tot és estrany en aquests dies, i als éssers humans no ens agrada el que és estrany; ens agrada saber per on ens movem, on ens ancorem. Per molt que ens hagin obert les portes, hi ha quelcom que ja no és igual. Serà tasca de cadascú poder representar i vorejar allò que angoixa.

Sortir és una elecció i fa falta coratge per a prendre-la. No és qüestió de seguir confinats i refugiats en la paràlisi, serà necessari inventar una manera de fer front a allò que angoixa de fora.

Poder parlar del que ens angoixa és una de les sortides possibles.

ADOLESCENTS

Els adolescents poden refugiar-se a la seva habitació i realitzar activats de desconnexió – videojocs, pel·lícules, sèries -. Per evitar que l’aïllament guanyi terreny, els pares poden proposar-li activitats compartides que impliquin relació- àpats, conversacions o jocs -; tolerant a la vegada que continuï passant temps a la seva habitació. La proposta ha de dirigir-se a la part adulta, fent-lo partícip de la família, substituint «l’hauries de sortir» per «compto amb tu per”. Si se senten compresos i recolzats, sentiran més ganes de treure el cap de l’habitació i de formar part de la dinàmica familiar.

INFANTS

En els més petits, se’ls ha conscienciat que no es podia sortir i ara amb el nou plantejament molts poden tenir por, ja que fins al moment, sortir era viscut com un perill. No hem de negar que poden aflorar emocions com l’ansietat quan surtin de la seva zona de confort. També hi ha nens que els hi costa relacionar-se amb els iguals i el confinament els hi ha suposat un alleujament. El paper dels pares serà fonamental per superar aquestes situacions.

És important parlar amb els infants, preguntar sobre les seves pors i donar la seguretat que estarem allà. No hem d’obligar a sortir de cop al carrer, podem començar baixant al portal i a poc a poc anar allunyant-nos de casa. Instaurem el passeig com a rutina diària com un moment agradable en família, fem exercici físic amb ells i comencem a tenir contacte amb amics fora del nucli familiar. En definitiva, s’han d’anar incorporant aquestes activitats a la rutina diària.

No hi ha cap resposta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *