Dedicar molta estona a estar connectat no vol dir que hi hagi un problema. Els nois/es poden passar gran part del seu temps connectats i tenir una vida presencial. Quanta estona al dia dediquem nosaltres a enviar WhatsApps, a mirar coses a la tablet, a fer fotos, penjar-les i compartir-les, i estem bé!

El problema sorgeix quan les relacions presencials són substituïdes per la vida virtual, i el noi/a comença allunyar-se de tot allò que comparteix amb els altres. Per tant, ho podem detectar quan:

  • Redueix les relacions socials presencials.
  • Redueix activitats.
  • Deixa de seguir les pautes de convivència (se salta àpats, no dorm a l’horari habitual, no es dutxa…).
  • Està fatigat i usa estimulants per continuar connectat.

En la major part dels casos, els entorns digitals reprodueixen problemes de relacions humanes, de soledat o d’estat d’ànim baix, que ja hi eren. En aquest sentit, l’ús de les noves tecnologies sol ser el símptoma d’una dificultat prèviament existent.

Si observem amb atenció el curs d’aquest fenomen, trobem que quan es presenta amb més força és durant la pubertat. Convé que ens preguntem: què passa durant la pubertat que pugui desencadenar la dependència a les pantalles?

Les transformacions puberals del cos porten al noi/a a l’enigma de si serà acceptat. En aquest moment evolutiu, es desitja més que mai ser reconegut i pertànyer a nous grups. Davant la possibilitat de ser criticat o rebutjat, hi ha qui es retira i evita l’intercanvi social. En aquest sentit, l’ús de les noves tecnologies pot ajudar als joves a trobar suport, seguretat i acceptació de manera no amenaçant. Si pensem en el xat, que tranquil·litzant pot ser pels adolescents, saber que n’hi ha prou amb enviar una sol·licitud o un missatge i que sempre hi haurà algú disposat a respondre!

Els pares i mares que conviuen amb nois/es que passen la major part del seu temps connectats, solen preocupar-se molt. És freqüent que pateixin per l’aïllament dels fills/es així com que se sentin enfadats pensant que van a la seva, no col·laboren i només pensen en ells mateixos. És sens dubte una situació difícil, però no hem de perdre de vista que la dependència és una estratègia que en un moment puntual, els noi/es utilitzen per manejar els seus problemes i que sol tenir solució.

Si volem que els joves estiguin més presents, hem d’intentar substituir les acusacions i amenaces («sempre fas el que vols», «si continues igual et trec la paga») per comentaris que l’encoratgin i el facin partícip de la família («compto amb tu per», «m’encantaria que vinguessis»). Això no vol dir no posar límits. Els límits són molt importants: ajuden als nois/es a regular-se. Vol dir expressar les necessitats de la família de manera afectuosa i acollidora, oferint alternatives en els casos de conflicte («Què prefereixes, abaixar el volum o baixar-lo només una mica i tancar la porta de l’habitació?»). Si transmetem al noi/a la nostra confiança i el nostre reconeixement, possiblement l’ajudem a sentir que les relacions l’enriqueixen més que l’aïllament.

No hi ha cap resposta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *