Hem de reconèixer que l’únic protagonista de l’educació és el nen, no és el mètode que s’utilitza, ni la quantitat d’estímuls, ni tan sols l’educador. Això no vol dir que s’ha de fer tot el que el nen digui, ni respondre als seus capritxos.  Necessita límits amorosos que marquin el seu camí.

La capacitat de sorpresa del nen és l’estimulació primerenca natural que porta dins i que el porta a descobrir el món que l’envolta, a motivar-se per si mateix. Desitgem que compleixi les «fites del desenvolupament» i fem qualsevol cosa perquè així sigui, que ens oblidem de la seva singularitat, de respectar els seus temps, les seves necessitats particulars, deixem de veure-ho com a ser únic.

Com adults hem de ser responsables en la nostra funció com a acompanyants dels nens, hem de tenir claredat interna, ser coherents amb el que diem, fem i som. Així podrem guiar-los amorosament i respectuosament.

Per entrar en sintonia amb el món del nadó i del nen, hem de connectar-nos amb la nostra intuïció, amb el nostre interior, amb el nostre cor.  Aquest acostament intuïtiu, les mares el tenim a flor de pell, la natura és tan meravellosa, que ens atorga una hipersensibilitat tan poderosa que ens permet connectar-nos amb el nostre nadó d’una manera màgica, essència amb essència.

Perquè un nen es desenvolupi en completa harmonia, hem de donar-li cert marge de llibertat, d’autonomia, que estiguin cobertes les seves necessitats bàsiques, fomentar el silenci, la sensibilitat, donar-li temps, respectar els seus ritmes, fomentar un ambient de confiança i protegir la seva innocència. Així tindrem una infància sana i feliç que es convertiran en adults sans i feliços.

Més informació

No hi ha cap resposta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.