La infidelitat

Que la nostra parella sigui exclusiva i que només tinguem relacions sexuals amb ella, ens sembla el més normal del món. No obstant això, la monogàmia sexual a llarg termini és una cosa molt nova per als humans.

Des del seu inici, el matrimoni havia estat alguna cosa pràctica, i per tant, la passió i els plaers sexuals es vivien fora d’ell. És a partir del Romanticisme i fins a l’actualitat que es considera de forma generalitzada que el plaer sexual i la passió van units a la relació estable i al matrimoni.

És possible mantenir la passió i el desig en una relació a llarg termini? Volem afecció, amor, unió… però també passió, desig, aventura… El dilema és si és possible aconseguir les dues coses amb qui tens al costat des de fa més de 10 o 20 anys i sense tercers.

La història ens diu que només portem uns 200 anys així i que al voltant del 40% dels homes i el 30% de les dones són o han estat infidels. Des de l’antropologia es considera que cap als 7 anys d’unió, quan les criatures estan una mica crescudes, la passió dóna pas a l’afecció o l’amor més tranquil, moment ideal per a crisi de tot tipus.

Des de la biologia es considera que la dopamina (encarregada de l’enamorament i la sensació d’aventura i eufòria) s’extingeix cap als quatre anys de relació per donar pas a un estat més dominat per l’oxitocina (encarregada de l’amor més serè i l’afecció). Per tant, mentre estem enamorats, no ens interessen massa els altres.

El nostre desig i amor és exclusiu per al nostre estimat/da: “A nosaltres no ens passarà mai”, “Si m’enganya, el deixo!”. Les actituds davant una possible infidelitat són taxatives, i, sovint, simplistes.

La infidelitat és “una relació sexual, romàntica o emocional que viola el compromís exclusiu amb la relació de parella” (Hall i Fincham, 2006), i és una de les principals causes de separació i divorci.

No obstant això, hi ha parelles que decideixen continuar amb la relació malgrat l’ocorregut. Per descomptat hi ha molts factors que juguen a l’hora de prendre aquesta decisió: des de les característiques de la parella (calidesa emocional prèvia, conflictes…) fins a les característiques de la mateixa infidelitat.

Però, és possible sortir reforçats com a parella d’una situació d’aquest tipus? Com?

• Deixa de banda el que pensi la gent. Tu decideixes si vols seguir amb la relació. Només tu i la teva parella sabeu i podeu decidir si seguir endavant o no. Això sembla obvi, però la pressió social de vegades és molt forta: “Deixa’l, mai més podràs confiar!” “No entenc que li perdonis!” “Has de defensar el teu orgull, no siguis calçasses!”. Al sofriment se suma el fet d’haver de lidiar amb l’entorn (família i amics) que “no entenen” com segueixes amb ell o amb ella encara…
• Ser capaços de capejar amb la muntanya russa emocional. Sobretot al principi, l’angoixa, pensaments obsessius i circulars, por, vulnerabilitat, ràbia, culpabilitat… poden estar presents. Preguntes recurrents sobre els detalls més morbosos de l’aventura/relació. És un moment difícil.
• Reflexionar i responsabilitzar-se dels fets. Un/a és responsable de què fa, això no significa que com m’he equivocat, l’altre o l’altra tingui dret a dir-me de tot i utilitzar la situació per faltar al respecte.
• Reconstruir el mal per fer-ho bo. Moment de reflexió i millora de certes habilitats. Millora de l’autoconcepte, de la comunicació afectiva i la confiança, dels aspectes lúdics i de l’amistat i intimitat.
• Aconseguir que d’una crisi surti alguna cosa millor és possible, però requereix maduresa emocional, flexibilitat i humilitat. Si no us veieu capaços sols, parleu amb algú extern i imparcial.